Des del Campanar

Anna Mompart
Anna Mompart    /    2015-10-28
Classes de vida del Fernando Justicia

Als instituts d'ensenyament de secundària arriben cada setembre nens i nenes, mig pardals i mig adolescents, i sis anys més tard en surten convertits en homes i dones, molts d'ells ja amb 18 anys, tot sols cap al món dels adults.
Aquests són uns meravellosos anys plens de transformacions: en el cos, en els companys, en les relacions familiars, en la personalitat, en les prioritats... que cadascun supera amb les seves actituds i habilitats o pateix amb les seves pors i flaqueses. I enmig d'aquest garbuix, els professors dels instituts han d'insistir en l'aprenentatge dels temaris, els dossiers ben presentats, la lletra clara i sense faltes i el comportament adequat a les aules. Sembla complicat dir-li a l'aigua bullent que s'estigui quieta. Sembla impossible combinar, sense grinyolar, el creixement personal amb la transmissió de coneixements, però n'hi ha que ho aconsegueixen amb fluïdesa, i un d'ells era en Fernando Justicia.

Ell ho sabia. Ell sabia que la seva incidència sobre els alumnes anava molt més enllà de la transmissió de coneixements. Des de la coordinació de 4t d'ESO de l'IES Manuel de Cabanyes orientava els alumnes, reforçant l'autoconeixença i l'autoestima, respectant l'autonomia, valorant les aptituds, fent-los creure en les seves possibilitats, saltant per damunt de les seves pors, somrient-los cada matí en entrar a l'aula.

Les seves flors, les seves estimades alumnes, la tarda en què es va celebrar un comiat a l'Institut, superant el temor d'expressar-se en públic, es lamentaven de pèrdua del Fernando i revivien records d'amistat davant d'un patí ple d'alumnes, d'exalumnes, de companys, de famílies i de familiars. Els seus alumnes el van descriure com el millor professor, com el mestre, perquè era capaç de treure el millor de cadascú, d'exigir l'excel·lència però alhora no dubtar en portar una xocolata calenta un dia fred, anar al bar amb un alumne desorientat, interrompre en una classe d'un company o respondre sobre preguntes totalment alienes a les matemàtiques, la seva assignatura. Tot i que ell sempre insistia que el camí és més important que la fita, els seus alumnes ens van demostrar que havien assolit la fita, que havien crescut com a persones, que s'havien atrevit i que ho havien aconseguit.

En Fernando era com un imant. El posat, el to de veu, el bon humor, el carisma i la capacitat d'empatia, de posar-se en les sabates de l'altre en les seves pròpies paraules, el feien un líder natural. I ho era perquè mai no jutjava, malgrat el seu cognom, sinó que escoltava amb atenció, i en les seves preguntes sovint et donava la resposta que tu sol no havies estat capaç de trobar.

Els que l'hem conegut el trobarem a faltar perquè hem perdut un referent. Però la pèrdua més gran, tot i que elles no ho saben, és per a les noves promocions d'alumnes del Cabanyes que no el podran tenir de professor, tutor o coordinador. Quants nois i noies no tindran ja l'oportunitat d'endreçar amb més facilitat la seva vida en una de les edats més confuses? Quants alumnes deixaran els estudis perquè no han sabut descobrir aquella peculiaritat o aptitud amagada que els podria fer destacar? Quants estudiants seran menys lliures perquè no han pogut saltar per damunt dels seus temors?

Fernando, la frase que sempre animava els teus alumnes quan havien de fer un examen, se'ns fa ara més necessària que mai: que la força ens acompanyi!