Des del Campanar

Conrad Rovira
Conrad Rovira    /    2017-10-06
Franquisme

Molts dies i moltes hores de feina i de tensió han precedit la jornada del referèndum. He tingut la sort de poder-hi participar el just per a estar una mica a prop dels que han dut la part més pesant de l'organització. Persones que han assumit riscos individuals reals per tal de tirar endavant allò que és beneficiós per a tots. Riscos individuals per al benefici col·lectiu, quina magnífica experiència.
L'enorme discreció amb què es duien a terme els preparatius han fet que no sàpiga exactament qui són aquestes persones que s'han arriscat emmagatzemant urnes i paperetes o organitzant la logística i la distribució del material. Tampoc seria prudent dir els seus noms.

La feina i l'organització prèvies fructifiquen i a les 9 tot està a punt per començar a votar o, més ben dit, tot està a punt per a una lluita opaca entre els que ataquen els servidors d'internet on hi ha la gestió del cens únic i uns defensors que, armats amb un teclat, lluiten en una batalla de routers difícil d'imaginar. No n'estic segur però intueixo que en aquest combat hem tingut ajut exterior. Una mena de brigadistes internacionals digitals i anònims que han permès que el referèndum finalment s'hagi realitzat. Per a mi, l'experiència de com es desenvolupa una batalla digital real ha estat reveladora.

L'horror, que per a la majoria era un concepte abstracte i llunyà, es presenta en directe a les pantalles dels mòbils i amenaça d'esdevenir real a qualsevol moment per qualsevol cantonada.
La tensió és alta i la gent suporta les llargues esperes per a poder votar i, a més a més, plou com feia temps que no ho feia. Què no ho saben aquesta gent que estan avisant que les accions violentes es poden reproduir? La gent gran o els que van acompanyats de canalla, què no ho saben que hi ha risc? Malgrat tot, la gent va a votar i voten. Només els mites més potents generen comportaments com aquests. El significat de la paraula nació pren consistència gairebé sòlida.

Moltes hores i moltes preguntes. En nom de què es reprimeixen els drets bàsics de les persones? Què és això que només accepta el conflicte com a forma de diàleg i horroritza els observadors internacionals? Què ho fa que els números que van sortint siguin de persones ateses als serveis mèdics en comptes de percentatges de participació cívica? Preguntes complexes per a les quals hi ha una resposta simple. Escric aquest article el dimarts de la vaga general. Una jornada amb una manifestació d'una magnitud i una composició com mai ens haguéssim imaginat. Acabo d'enviar un whatsapp a un amic de Cornellà de Llobregat preguntant-li com van les coses. Em respon que hi ha un fort seguiment de la vaga. No són independentistes, diu, però no volen tornar al franquisme.

La lluita contra el franquisme, que hem desemmascarat aquests dies, ha aglutinat molts sectors a Catalunya i l'objectiu ha de ser mantenir aquestes aliances per bastir acords que assegurin majories suficients per iniciar, mitjançant un procediment electoral homologable internacionalment, l'etapa final.