Des del Campanar

Ignasi Riera
Ignasi Riera    /    2017-10-27
155, O la dimensió desconeguda.

"No tots els camins son per tots els caminaires
Mireu com les aranyes se fan camins pels aires"
JW. Goethe
Soc tan gran que els grisos, la policia de la dictadura, van tenir temps per atonyinar-me a la Facultat de Lletres de la Central, era el 68. Vàrem tastar les porres tot defensant la democràcia en nom del SDEUB el sindicat democràtic que liderava Paco Fernández Buey. Teniem vint anys, no teníem l'ànima morta , i veiem amb horror un futur comandat pels amics del nazisme tal que era el franquisme. Els hi fèiem tantes malifetes com podíem, posaven bastons a les rodes per enferritjar el sistema que mostrava signes de degradació, vist avui potser teníem un excés d'optimisme, veiem com hi ha encara una ronya mental ideològica antiga que beu en el passat. Com els estudiants francesos també creiem que la grava del dessota les llambordes eren daurades platges on el somni hippie ens hi portava fent l'amor com mandrils i amb una tendresa floral infinita. Avui per sort les forces encara hi són malgrat el negre pronòstic del cantant Serrat que segons ell el temps deteriora i mata l'ànima, potser parlava per ell. L'anima i l'ànim són per molts ben vius. Quan encara teníem força no eren tan els cops dels grisos el que més temíem sinó la detenció , la comissaria, les bufetades, la tortura, o la presó. Les hores isardes d'angoixa de soledat dels calabossos.

La llibertat avui com és natural és un bé essencial, un preuat tresor, la pedra de toc de tota política decent que té en l'habeas corpus la seva expressió més genuïna. L'arbitrarietat la conculcació de les lleis més bàsiques maquillades per la tecnocràcia jurídica de l'Estat actual manipula, empastifa de tal manera les lleis essencials amb l'ajut i col·laboració entusiasta de les forces repressives i els jutges addictes i el tripijoc legal que estem en la corda fluixa, la lluita ara s'aplega al vol de la defensa de les llibertats bàsiques des de perspectives polítiques variades.

Es qüestionable que la sobirania és i rau al poble? Pels carrers veiem unionistes a qui el NO al referèndum no els semblava prou polit i demanen cridant i també insultant respecte a les minories. La minoria majoritària dels qui 1 d'O, els més dos milions de votants que van optar per la independència quin respecte tenim? La llei no ho permet. Quina llei? La Constitució, la de tots. Quina empara dona a qui fa més de set anys avisem que no tenim cabuda a l´estat Espanyol, que no hi volem ser? I ho expressem sense violència i pacíficament any rere any un dia si altre també?

Com es volatilitza sense fer tremolar de vergonya la democràcia aquests més dos milions que no volem ser més, mai més espanyols tal i com la dreta rància ho entén que és com una possessió , un dret de conquesta? Ens faran espanyols a garrotades ? Veníd a Madrid al Congreso, la casa de todos y allí buscais aliados para conseguir vuestro propósito, diuen, però sabem que aquesta proposta te truco perque el TC que té la darrera paraula és descaradament partidari i actua amb sintonia al Gobierno, tombarà com ho va fer el 2010 , qualsevol proposta que alliberi Catalunya de l'abraçada mortal d'una Espanya i una monarquia que parla i s'identifica amb un Partit corrupte i agònic.

I on som? no son demòcrates els diputats a Madrid del Congreso?, si i no, m'explico: Hi ha un principi immutable, no es pot ni qüestionar la unitat d'España. És un dogma. Un precepte quasi religiós en nom del que es poden cometre totes les arbitrarietats i patafis que es vulguin , un fonamentalisme abrupte on la vida i la mort no tenen valor en front del concepte superior, la mare de tots els raonaments i al que bo i tothom supedita a la Sagrada Unidad de la Patria. Apaga i vámonos , però els Jordis els volem a casa ¡.