Des del Campanar

Ignasi Riera
Ignasi Riera    /    2018-02-10
España, com dogma de fe

He de fer un article aquest cap de setmana i no en tinc ganes. Des del balcó del Campanar no és veu res de bo, tot el Pla de Vilanova i enllà és sota la boira i una asfixiant pudor a mort que dona mal presagi.
Només faria de gust una llarga llista irada de paraules gruixudes insultants contra la piconadora del Gobierno que abonyega sense treva el Dret Civil i Penal amb la complicitat dels més alts Tribunals, imaginatius tallers de creació literària on veritats i mentides, ficció i realitat bullen junts a l'olla on cou un brou verinós que han d'empassar-se a la força tant Diputats com líders socials de contrastada solvència pacifista. Acompanyant aquesta kermesse poc heroica; la Banda del Empastre del 155 de Caballeria, les piruetes de: Miquel el ballarí intermitent , el Largo que no era Caballero, i l'antipodista Inés, ho fa tot a l'inrevés. Tota aquesta grípia és la claca incondicional a enfebrades Interlocutòries que assenyalen presó i més presó, sense cap mínim habeas corpus.

Perquè votar?, quines majories manen i qui nomena governs legals? Burles, insults, cinisme del més groller per acovardir front a majoria absoluta parlamentària, i com a premi la cangrí preventiva incondicional, terror i por.

Perquè no donem les claus del Parlament al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional que facin el que vulguin que treguin els escons, i que ballin valsos plegats magistrats, jutges i ministres en una còmoda pista de ball lliure de la molèstia de les cadires on seu el poble, que s'ho quedin, que ballin.

El 155 és la llei de l'embut, la mare, potser el gendre , de totes les lleis. Grinyola tot. Els drets humans ,la llibertat, la democràcia, el Parlament, i els Resultats Electorals. Grinyolem fins hi tot els sobiranistes que fent honor, a tants caps tants barrets, acordem amb parts dolorosos estratègies comunes.

Silenci a Espanya a dreta i esquerra, ni Amesty International en un rècord mundial de dubtós origen, li costa una enormitat dir que són presos de consciència. Fa poques hores hem vist un amarg espectacle goiesc retransmès en directe per la Televisión Española i no ho dic només per l'aspecte irrisori de la directora Coixet embotifarrada en un vestit poc adequat, sinó també perquè aquell escenari on es denunciava anys enrere el dolor d'una guerra a quatre mil quilòmetres, i el càstig d'uns ives abusius al teatre i al cinema poc dòcil al Partit Popular, on sempre la llibertat i els micros han estat oberts a molts paries de la terra, l'any 2018 pot ser l'any del silenci sonor en la denúncia de les arbitrarietats que el Estado comet a Catalunya, on sense manies ha declarat un estat d'excepció que no té fí a la vista, si no abaixen el cap i el coll els Diputats que han sortit elegits per majoria per segona vegada. Diuen que s'ha fet una Transició, cap a on?

L'alcaldessa Neus Lloveras ha de postrar-se, també, a declarar al TS, i l'escoltarà un Magistrat que jutja tant intencions com fets. Tremolem. La ciutat és al seu costat, ara i quan calgui. El còmic Toni Albá ha estat cridat per explicar-se als Jutjats, volen que la por ens paralitzi, vet-ho aquí. L'ombra del franquisme és molt allargada i l'Estaca projecta aterridora ombra.

L'enuig i la cautela, les presons i el garrot no ens faran anar ni un pam enrere, pacíficament, obstinadament, democràticament aquesta anomalia que som més de dos milions de persones que ja no volem ser espanyols en les condicions que ens proposa el Gobierno del Reino de España, trobarem més aviat que tard la solidaritat d'Europa avui muda d'altres pobles i eixamplarem la nostra pròpia base per fer una República neta, fraternal i moderna lluny de les teranyines on som enganxats avui.