Des del Campanar

Ignasi Riera
Ignasi Riera    /    2017-07-20
La casa gran avui

A l'engròs l'Ajuntament de Vilanova paga més de sis-centes nòmines. Estem ben cuidats, podríem estar millor? i tant: podríem tots estar en nomina municipal, però aquest disbarat potser només ens podria pagar en turutes.
Realitat, somnis i recursos una bona trilogia per fer camí. Toquem a un funcionari municipal per cada 100 vilanovins, en termes relatius no sabria dir si és poc o molt. L'Administració Autonòmica d'Extremadura per exemple dona feina a un 28 % de tots el seus ciutadans en edat productiva, però si els hi fallem nosaltres potser hauran de cobrar amb aglans, si fos la lògica més bàsica qui fes el repartiment.

Des de l'Ajuntament fan front com poden a mil i una emergències socials. Per exemple junt amb Càrites i empreses diverses es donen queviures a qui ho necessiti cada dia, i de fa anys. Es pot dir que a Vilanova ningú passa gana. L'efecte crida ja són figues d'un altre paner.

Tenim un difícil problema a resoldre, avui més cru que mai, el repte de l'incivisme. Cremen contenidors massa sovint. Petites màfies que invocant bona fe vulneren la llei cada dia esbotzant portes de cases i pisos per cobrar claus noves. Bruts negocis amb la misèria aliena. Pisos patera amb desenes d'empadronats que alguns volen no veure segons la vella tàctica de l'estruç. Salvatges connexions d'electricitat directament a la xarxa i a la vista que paga el pare carbasser, i mirem a un altre lloc. Brams i soroll en alguns carrers que fan que la gent civilitzada cerqui solucions dràstiques com pirar i quedi el veïnat cada dia més degradat. La pintada: no fem soroll fem cultura, podria lluir en vitrina al Museu Universal de la Ximpleria. Alguns ciclistes no les bicicletes són perilloses i passen entre la gent sense cap control de velocitat, envaint com vianants les passeres a ells reservades.

Entre tots hem d'encarar aquest drac insolent que fa aspre la convivència. L'emergència és tan alta com perquè tot el Ple Municipal s´hi posi sense cap mena de tacticisme polític. No és cosa de coalicions és problema popular que ningú pot esquivar sense fer deixadesa de servei primordial a la ciutat.

La meva mirada no és catastrofista és, realista, cal dir que s'ha donat resposta a molts problemes pendents de fa anys: avui funciona la neteja i la brigada de jardineria fa una tasca que es nota. L'Auditori llueix ple habitualment en sessions de gran calat musical bo i sempre amb la cada dia més potent Camerata Eduard Toldra. El Vida a Can Cabanyes fa el seu camí sense violentar orelles alienes. El Tingladu reubicats al Pirelli Mar sembla que s'hi estant a gust, no sabem si el veïnat també, si filem prim dins de la Vila al costat de les cases no és el lloc millor per engegar una cataracta de decibels fins a l'albada.

Tots els polítics valoren l'escala municipal com la més apassionant i emotiva, la més propera al ciutadà que com damunt la moto sent l'aire directe a la cara i l'olor del paisatge. També les bufetades couen més perquè vénen poc filtrades per despatxos, del carrer la distancia és poca i la connexió molt directe.

L'Ajuntament no és cap cel a la terra, és un reflex de la societat amb les seves altes i baixes cotes de moralitat diària. Per exemple ben poc exemplar, ben poc cívic va ser va ser l'abandó del grup de govern pel què s'havia compromès electoralment amb un programa pautat la regidora de l'antiga UDC i el seu alter ego. Els regidors com hem vist no estan al marge d'actuacions poc exemplars per picabaralles personals.