Des del Campanar

Ignasi Riera
Ignasi Riera    /    2017-03-23
Teníem un gos

Es deia Sam va morir fa pocs dies i ens hem fet mútua companyia disset anys. Va ser un traspàs assistit i ben acompanyat , ajudat a quatre mans amb veterinaris a la tutela, amb qualitat humana fora mida, li donarem una tendra empenta cap als núvols on hi deu haver el paradís de cal Bon Gos, clogué els ulls dins garlandes de petons , carícies, molt d'afecte i alguna llàgrima.
No us amoïneu, cap pànic, no us castigaré amb cap plorera animalista , ni posaré el nostre gosset al cim de cap quadre d'honor com un torrat per les bèsties. Era de raça indeterminada, caçador entre bretó i beagle, fort i menut, un gat i mig , estampa bonica i cara guapa. Vam ser els tercers amos quan encara no tenia dos mesos i ja portava nom, li deien Samy com aquell gos que estirava paper higiènic en un anunci de la televisió. No volíem un nom de tele, va perdre la y i va ser : Sam. Una coneguda superstició marinera dona mal averany si canvia de nom un vaixell en canviar d'amo. Vam esquivar la maledicció tocant només una lletra.

Com solen venir les coses més importants i serioses de la vida ens vam trobar per atzar. Pel carrer un avi desesperat el donava a qui el volés. El volia regalar als seus néts i els pares van aviar-lo escales avall ell i gos. Era una preciositat i el vam entrar a casa. Va fer el viatge d'uns pocs carrers observant el seu nou barri traient el cap dins una bossa de roba. Ben aviat va ser un expert copilot al reposapeus de l'scooter, mai va moure's un pam, clavat encara que passes a tocar una encantadora i arrissada "marilin". Potser aquest va ser el seu únic acte d'obediència total, pel demés crits o males cares no van ser mai motiu prou seriós per no fer el que li vingués de gust.

Poc a poc vam tots aprendre a què ni ell era una persona ni nosaltres altres gossos de la manada, va ser d'aquesta manera que vam passar plegats moments més bons que dolents. Sempre cregué que en el seu capet s'hi conformava una identitat mixta entre humana i canina. Mai lligat a cap cadena, mai encomanat a cap tasca poc o molt dura, menjar sempre a punt i abundant. Vam aprendre a recollir les deposicions com si res malgrat que feia una angúnia gran inclús portar el paquetet calent a la brossa. De vegades crec que nosaltres érem els seus servents ocupats i preocupats en el seu benestar, per sort ja no maltractem com si fos cosa natural als animals, encara que bestiotes amb dues cames i vestits n'hi ha hagut i n'hi haurà. Amb els anys passada la torrentada hormonal de la joventut va ser una bèstia més entenimentada i tranquil·la que no li feien por els coets i quasi mai bordava tenia altres pegues com una gana infinita i un neguit constant.

Vam descobrir que li agradaven les pastanagues, les feia petar entre les dents com si fos un cartílag i eren una de les seves llaminadures més preuades. Ja de molt vell passats els setze anys vàrem especular que la seva bona salut potser era per l'ingesta constant d'aquesta verdura i a la taula de casa ben sovint també hi era no fos cas que ens perdéssim les seves bones propietats.

La darrera lliçó vinculada al Sam ha estat que la seva dolça mort assistida ,acomboiada per nosaltres i professionals ens ha fet pensar en el contrasentit flagrant que aquest acte generós mostra de civilització i amor, és vedat a les persones. No és permès als humans el que donem a un animal. Un gos no el podem veure patir, ni li allarguem l'agonia i a un home sí ?