Des del Campanar

Ignasi Riera
Ignasi Riera    /    2018-04-13
Una tarda de primavera

... De cop i volta a mitja tarda, d'aquell 5 d'abril esclatà la Bomba Atòmica: el President Puigdemont lliure, només imputat segons els magistrats alemanys per un delicte de malversació i encara gràcies, a aquest darrer encara no li veuen causa ni motiu penal.
Els mòbils vibren i avisen sense parar. Els encongits cors van més airosos. La Ministra de Justícia de la República Federal rebla que s'ho imaginava. La caverna esclata amb insults i nosaltres fem petar cava. Els novios de la muerte estan poc acostumats a perdre, clamen la inutilitat d'Europa l'emprenyada és còsmica.

Dringuen les copes, brindem per la salut de la República que va venint, malgrat tots i totes. Calia aquesta mica d'escalfor enmig tanta gelor fruit també de la nostra enrevessada tàctica bicèfala. La política al carrer no vol fineses metafísiques ni dubtes teològics més propis dels Concilis eclesiàstics. Però no passem pena: no tenim un President qualsevol.

Aquest President comença a bastir una aura d'encert i bon auguri que és la matèria primera de la política, el brou vital on neix el mite. Ell es perfila clar, més compacte que mai en un entorn deliqüescent fonedís com el sucre, tot el que toca esdevé com per l'art de l'encantament real i millor. Tenim or en barra.

Una colla d'amics hem quedat a la Plaça de la Vila per gaudir junts d'aquests moments dolços, en colla l'alegria s'estarrufa. Les garlandes del paviment reconstruïdes comencen a fer patxoca quan vingui la República, qui sap quan, en serà una bella catifa de gala pel Dia Gran. Somniem. Hora foscant les balconades de la Casa Gran són closes, temps a venir serà bo saber que hi hagué aquí una alcaldessa que va presidir l'AMI, que va estar al seu lloc quan més calia que aguanta sense aclucar els ulls una imputació del TS que feia tremolar. Com en l'ancestral Grècia clàssica democràtica ara retorna a la tasca professional privada al cap d'una dècada de tasca publica. Seràs enyorada Neus, bona sort¡

El capvespre s'allarga i anem baixant cap a la Platja pel carrer Llibertat. La plaça dels Carros llueix una coqueta geometria italiana com en una mona els pins vinguts d'Ultramar fan de plomes airoses. Potser els pins de fulla llarguíssima i escorça suau van venir per ordre del Diputat Víctor Balaguer, un romàntic que com avui nosaltres alguna tarda encesa també va acaronar el somni d'autogovern a Catalunya. I anem avall. Algú diu que tot ve de lluny que no hem inventat res, i els braços s'alcen per acordar que només som una baula.

A l'alçada de cal Font jardiner veiem un tren pintat fins a les finestretes amb traç matusser signatures semblants totes a totes. El comboi frena a punt d'entrar a l'Estació; la més amplia de l'antiga línia MZA- Madrid Zaragoza Alacant-. Punt de partida cap a Barcelona d'un repte colossal com era foradar les penyes de les costes del Garraf per connectar el ferrocarril amb Barcelona. El Banc de Vilanova i deixà la pell i la solvència. Figues d'un altre paner.

Però avui anem cap a Mar a beneir-nos en aigua salada que té més poders que la d'Abrera, i parem abans de creuar per dessota la via pel pas llampant, net i cuidat que connecta amb Baixamar.

És un termòmetre de civilitat una clara mostra de l'obstinació entre bé i mal entre barbàrie i cultura. Un exemple d'una lluita contra la incúria i l'abandó i dona bo de veure que els bons aquí guanyen. Us convido a gaudir d'aquest magnífic i mut espectacle d'evolució positiva. Ni una guixada, ni una signatura, som a Suïssa? si volem es pot guanyar a la guerra contra la porqueria. Algun empleat municipal en una obstinació meritòria neteja molt sovint les periòdiques pintades i gargots que empastifen les parets, i avui encara la batalla mostra un guanyador¡ Per molts anys¡. Una bella metàfora de la lluita cap a la República, poc a poc la fraternitat, la igualtat, i la llibertat guanyaran.