Des del Campanar

Isidre Also
Isidre Also    /    2014-12-04
Una comarca cum laude

Mireu quina una que us explico. Resulta que el Garraf és una de les primeres demarcacions catalanes pel que fa al percentatge de titulacions acadèmiques per càpita. Així ho recull, any rere any, l'Índex ADEG de Competitivitat Territorial. Només les comarques del Barcelonès i el Gironès presenten una major densitat pel que fa a la "qualificació dels recursos humans i recursos per l'educació i la formació professional", epígraf amb què es formula aquest rànquing.
Cal tenir en compte que els indicadors que condicionen aquesta classificació són aquests: llocs de treball de l'ensenyament per cada 10.000 habitants; taxa específica d'escolarització als 17 anys; percentatge de població de 16 anys i més amb titulació superior; percentatge de població amb estudis post-obligatoris i, el darrer, percentatge de directius, tècnics professionals i científics.

El Garraf és la primera de Catalunya pel que fa al percentatge de directius, tècnics professionals i científics. És la segona del país quant a percentatge de població amb estudis post-obligatoris. Cal sumar-hi que és la tercera en percentatge de titulats superiors. Aquestes posicions capdavanteres són constants en els darrers anys; és a dir, no són casualitat.

Si això és així, es podria inferir que a la comarca del Garraf es donen les condicions adequades per a la formació acadèmica, amb una oferta reglada força idònia. És probable que algú caigui en la temptació d'opinar que és la genètica garrafenca -la mateixa del margalló i els espigalls- la que esculpeix els anhels docents i discents de la població. Altres apuntaran allò tan recurrent del microclima com a factor que propicia l'estudi i la concentració, per no dir l'ascesi i la meditació transcendent. Algú altre ho voldrà relacionar amb una curiosa estadística en la què, abans de la crisi, també érem capdavanters: la del nombre de baixes laborals per malalties psicosocials i per quadres depressius i d'estrès.

Jo no la trobo, l'explicació, ho he de dir. Perquè què té el Garraf que no tinguin les altres comarques de Catalunya? Us diré, com a contrast obligat, que, en la mateixa llista de qualificació de la població, l'Alt Penedès ocupa el lloc 23 i el Baix Penedès la posició 37. Hi torno: què té aquest tros de món que no tinguin els seus veïns?

És l'existència de la institució universitària la causa d'aquest lideratge per part del Garraf?. A banda, és possible que el mosaic de la formació professional en aquest territori coincideixi de forma guantera a la demanda per part dels ciutadans i que fins i tot suposi un estímul per a la millora de les competències personals? Segurament, aquests són elements contributius; com també ho és, i potser en major mesura, la proximitat a l'entramat educatiu de la metròpoli i les infraestructures que ens hi apropen -malgrat els greuges de la zonificació tarifària i el peatge de Vallcarca. Podria ser que entre unes coses i les altres el sumatori fos el que ja he exposat.

I ara us presento una paradoxa. La comarca del Garraf, la mateixa que obté matrícula d'honor pel que fa a l'estadística de qualificacions acadèmiques, resulta que està gairebé a la cua en el rànquing de "dinamisme empresarial i esperit emprenedor". En concret, és la 40a de Catalunya en la ràtio del nombre d'empreses per cada 1.000 residents -només supera al Baix Penedès, en aquest mateix ordre. A més, és la 34a en nombre de treballadors autònoms per cada 10.000 habitants.

Ja hem explicat altres vegades que el tarannà local es caracteritza per la falta de vocació emprenedora i que, probablement, cal atribuir a les grans abductores de mà d'obra durant més d'un segle el fet que s'haguessin anihilat les ambicions personals i esclafat els afanys per muntar un negoci. Podria ser aquest efecte endèmic la justificació de l'esquifidesa del dinamisme empresarial al Garraf. Potser deixaríem al marge la trempera turística de Sitges i la munió de franquícies a l'eix comercial de Vilanova i la Geltrú, però no perdem de vista que al darrere gairebé sempre hi ha promotors forasters.

El cas és que tot plegat ens aboca a una equació de difícil resolució. El problema s'ha convertit en un cercle pervers a partir del qual els nostres joves titulats no troben feina a prop de casa perquè no hi ha prou empreses que puguin retenir el talent acadèmic i, a més, els mateixos ciutadans no troben atractiva la idea de posar-se pel seu compte. Conseqüentment, acaben per marxar a altres demarcacions per cercar un lloc de treball que s'ajusti a la seva qualificació.

Voleu una altra paradoxa? Bona part de les empreses radicades en els municipis del Garraf considera com a factor d'adversitat competitiva, a l'hora de crear ocupació, la dificultat de captar perfils autòctons que s'ajustin a la seva demanda.

La fuita de perfils qualificats entre la població resident és una de les amenaces que assolarà l'economia de la comarca; cosa que es veurà ineluctablement accentuada per l'envelliment de la piràmide d'edats i la previsió, en pocs anys, d'una palmària mancança de persones amb ofici i competència acadèmica.