Des del Campanar

Jaume Aguiló
Jaume Aguiló    /    2018-01-26
Divenres

Escric aquest article en divendres (a Mallorca en diem divenres). Els divenres no tinc responsabilitats si no me les busco . Això no és treballar. M'aixeco tard del llit. Realment quan el gos m'atabala. Tinc amb l'advocat a qui aniria a consultar un problema una alegria en comú: els dos tenim un gos. El meu gos és molt bona persona. Puc emplear aquesta semblança gos - persona ? Si parlés d'un bon gos hom pensaria que és un bon vigilant o un bon caçador. No , el meu gos és simplement -quasi res ! - un ser a qui estimes i pressuposes que ell, a la seva manera, te correspon. Al voltant del gos sols hi ha carinyo. Qui és més important a la vida del gos no sóc jo sinó la mare. És evident , no cal discutir-ho . La mare li fa de mare, això tan simple i tan difícil. Avui m'he aixecat del llit quan el gos m'ha atabalat. No he fet cap matinada. El meu gos no obre els ulls de matinada. Està ben cuidat i nutrit; si així no fora tendria jo un problema perquè no sé fer de metge dels meus. M'angoixo. No sé enfocar adequadament les tres preguntes claus de l'anamnesi mèdica: què li passa? des de quan li passa? I com va començar? En un dia laborable aquestes preguntes les tinc que fer diversos cops. Un metge visita molta gent en un dia. Malalts? No tots. Clients? No tots. És difícil identificar en una sola paraula la gent que va a la consulta d'un metge. Oficialment en aquets ciutadans els hi diuen usuaris. Perquè quasi bé mai m'agrada l'oficial? No m'agrada el terme usuari. Quina cosa usa aquest personatge? És un usuari del sistema de salut? Jo no sóc el sistema de salut i, a més, es pretén que me senti definit com a un professional sanitari. Ni parlar-ne. Jo sóc un metge. Vaig veure que ma mare treia aquell somriure únic quan li vaig dir: vull ser metge. No li vaig dir vull ser un professional sanitari. Si el sistema de salut té problemes per identificar a la seva gent que espavili però jo sóc metge. I com a metge me poden venir a veure malalts o clients en funció del que esperin de mi. Aquest divenres he estat comentant un problema d'una malalta de maneig difícil. Tres trucades, dos correus , consulta a dos llibres de farmacologia. He parlat amb el fill per telèfon. No estic segur d'haver aconseguit millorar l'angoixa familiar. Però, a més, passa que avui ha publicat el DV un article meu en que expresso opinió al respecte de la nostra alcaldessa. És infreqüent que algú te doni el seu parer sobre un article publicat a la premsa. També és infreqüent que algú te tracti de vostè. Estem a l'època del tuteig fàcil. A cops me molesta aquest tuteig i jo contesto amb un vostè però és aquesta una de tantes guerres perdudes. Avui, alguns membres del meu partit polític m'han dit per ws que l'article publicat al DV els hi havia agradat. Sense cap intencionalitat s'han succeït una sèrie de ws que més o menys tenien a veure en un debat polític. Vostès coneixen alguna cosa més apassionant que un debat polític? Excloent-hi els temes de l'estricta genitalitat sexual poques coses en són tan d'apassionants. De cop i volta ja eren les 14.30 h. A tot això ja havia fullejat La Vanguardia, que cada dia interessa menys, i l'Ara, que explica les notícies així com m'agrada que les enfoquin. També havia llegit el DV i aquí vull fer uns comentaris al meu aquest matí de divenres. Recomano als que fins aquí m'hagin acompanyat que recuperin uns articles que refereixo. "Finançament", de Conrad Rovira; tracta un tema sobre el diner en política al meu parer ben enfocat. "Notes Republicanes (2)" de J.Carles Durán; fa esment a una concordança de nombre de vots i càrrec polític que aquets dies espero que es trenqui. "El meu 1 - O" de Jordi Trifón Artigas; al meu parer del millor que últimament s'ha publicat al DV. I, per sobre de tots, "La Piera i la Pastera" de Lluís M. Cusí: del que aparentment és un no res n'ha tret molt de profit; un profit artístic? Es podria dir que una flor no fa estiu però no recordo haver llegit tan bon material en un únic DV. Tant de bo. Mireu si he arribat a fer de coses un matí de divenres que és un dia en que no treballo i he aconseguit escriure un article sense cap punt i a part.