Des del Campanar

Jordi Griera
Jordi Griera    /    2016-08-09
Per què fem el que fem

Cocodrils, sargantanes i serps tenen en comú que van completament a la seva. Els nostres avantpassats se'n van desmarcar ara fa uns 230 milions d'anys, quan uns rèptils van inventar allò de criar els ous a la panxa, en comptes de deixar-los abandonats en un racó. Havien nascut els primers mamífers. Un ou que el rèptil obre des de dins ja li diu la seva solitud a la vida, però unes criatures nascudes d'una mare que té cura de totes, aprenen sense voler el principi bàsic de la societat: ens ajudem els uns als altres.
Per què els polítics europeus giren l'esquena a la bona gent que fuig d'una guerra? La solidaritat és precisament el que ens ha fet més forts que els rèptils; per què tanta de gent es comporta de forma reptiliana, ara com en totes les èpoques?

No havíem encara entrat en aquest segle quan un servidor es feia aquestes mateixes preguntes i va trobar la resposta en el cervell. L'estructura pensant del mamífer, complexa i intel·ligent, és un afegitó crescut al damunt de l'expeditiu cervell de rèptil. Entre l'una i l'altre hi ha el tàlem, essencial per entendre el comportament humà. El tàlem decideix en una fracció de segon si la situació en la que et trobes la gestionarà el cervell intel·ligent o el reptilià; normalment passa totes les informacions directament al cervell superior via els nervis aferents, però...

Però si alguna cosa ens fa creure que estem en perill, és a dir, si ens agafa la por, el tàlem deixa anar un àcid gamma-amino-butíric, que deixa estabornits els nervis i per tant el cervell superior no s'assabenta de què està passant: les decisions les pren el rèptil. La por ens fa ser inexorablement reptilians. És fàcil comprendre que molts governs tenen interès en què la ciutadania estigui tot el dia cagada de por; així rebaixen el nostre nivell d'intel·ligència al de les sargantanes i fan el que volen sense que ningú piuli. Perill nuclear, àntrax, gihad, grip aviar, zika, tot serveix per tancar la nostra amorosa gent en un armari de por i estupidesa, on només hi caben tants-per-cent, odi, armes i menyspreu.

El commutador biològic bascula per la por o la confiança, per això la transformació de la societat no s'aconseguirà mai a través de l'odi i la por. Els que creuen que és més d'esquerres qui té més odi a les dretes ja han fet inviable el canvi, automàticament. L'única cosa veritablement d'esquerres és l'amor, la solidaritat i la confiança. No tenir ni por ni odi, això sí que és revolucionari.

Jesse Owens, el mític atleta afro-americà que va guanyar quatre medalles d'or als Jocs Olímpics de Berlín, havia ja guanyat els 100m llisos i tenia ganes de provar el salt de llargada; saltava força però relliscava en el moment de saltar. L'atleta alemany Luts Long, campió d'Europa, se'l mirava i li va recomanar que posés una tovallola al punt on se salta. Dit i fet, Jesse va guanyar l'or olímpic i Luts (ho escrivia Luz) va córrer a abraçar-lo, sense importar-li no passar de la medalla d'argent. Tots els rèptils nazis es mossegaven les ungles, però heu vist la foto dels dos amics? Què té més valor que aquestes cares? Qui tenia raó?
No va d'un fet històric, va del que fem cada dia amb la nostra vida i de les paraules que surten de la nostra boca.


Dos mamífers conversant animadament. Foto: Bundesarchiv 183-G00627