Des del Campanar

Marijó Riba
Marijó Riba    /    2017-07-06
Davant el dubte... Més democràcia!

Ser demòcrata, el qualificatiu de demòcrata, no s'adquireix amb l'acompliment de la llei vigent encara que sigui una llei aprovada en un sistema democràtic i, encara menys, mitjançant la imposició per la força d'aquesta llei.
Practicar la democràcia és una actitud política, una actitud de vida. I ser un/a demòcrata és ser algú que té aquesta actitud. És una actitud que tendeix a imposar cada vegada menys i a respectar cada vegada més a les minories, sense obviar que les decisions es prenen pel sistema de majories. Però és en aquest respecte a les minories qualificades allà on es veu el grau de democràcia i la seva la qualitat, perquè és just en aquest punt allà on veritablement es millora la convivència. Quan hem d'imposar per la força una legalitat a una col·lectivitat amb identitat pròpia, estem perdent en qualitat democràtica. Alguna cosa s'ha perdut pel camí, alguna cosa ha passat, alguna cosa ha fallat en una de les dues bandes, algun principi fonamental del sistema dit democràtic s'ha vulnerat... i sempre anem a parar a l'exercici de la llibertat i els drets i els seus límits que estan en el respecte a la llibertat i els drets dels altres. És el vell atzucac en què ens trobem des de Kant, passant per Popper i tants altres pensadors del moment i que només es pot resoldre a partir de l'alliberament pel coneixement. Montaigne ja ho deia: aprèn a pensar per tu mateix. Aquesta és la clau de volta. Donar sentit a la vida i pensar per un mateix a partir del coneixement... Aquesta és la fórmula per aprendre a ser demòcrata, per adquirir aquesta actitud.

L'actitud que exhibeixen en nom de la democràcia les forces polítiques que neguen el referèndum, emparant-se en una llei que no és capaç de resoldre un conflicte generat per la voluntat d'exercici col·lectiu d'un dret, és una paradoxa que sembla inherent a la manera de fer d'alguns grups polítics (demòcrates?). L'altre dia, escoltant pel Canal Blau el debat que hi va haver en el Castell de la Geltrú, organitzat per l'entitat La Unió (gràcies, Unió!) entre Neus Lloveras, Quim Arrufat, Santi Rodríguez i Joan Ignasi Elena, escoltava de Santi Rodríguez i per enèsima vegada, les argumentacions d'empara a la llei per negar el dret al referèndum tal com es planteja, però també va usar l'exemple de la Llei Fonamental de Bonn que segons diu prohibeix explícitament la voluntat de secessió de qualsevol territori de la federació -també crec que aquest article es pot interpretar de moltes maneres: art. 21.2- . Però tots sabem que les lleis són com són fins que cal canviar-les o reinterpretar-les perquè no són útils, per exemple, per donar solució als conflictes pacífics que es plantegen; també sabem que les constitucions de qualsevol estat defensen el seu territori -sobretot d'agressions externes- però mai, al segle XXI, es pot retenir res per la força si estem en democràcia i si es volen respectar els drets fonamentals i els principis generals que presideixen la nostra societat. És una mica còmic que des del Partit Popular (no federalista) es compari la Llei Fonamental de Bonn amb la Constitució Espanyola, perquè a molts catalans i espanyols ja ens agradaria que els que s'anomenen partits federalistes haguessin treballat a partir de 1978 per aconseguir la transformació de l'estat espanyol en una federació a l'alemanya amb unes balances fiscals més equilibrades i amb competències territorials dels Lands envejables. També ens hagués agradat no haver de militar cada dia del món el catalanisme i poder viure en català tranquil·lament, a Catalunya.

El compromís amb l'electorat és una altra mostra de qualitat democràtica i no només s'ha de respectar qui el compleix, sinó que se l'hauria d'elogiar. Si es pot presentar un programa electoral amb una proposta clara i aquest programa guanya les eleccions, aquesta proposta es transforma en un mandat democràtic i, el més lògic, és que es porti a terme l'objectiu marcat. Una "paradoxa" més del nostre sistema dit "democràtic" que alguns voldrien resoldre per la via, no només de l'immobilisme, sinó del retrocés i la judicialització? Gràcies, President!

Nota en clau local (serveixin les reflexions anteriors sobre el compromís electoral per la política local): Sra. Vinyals, un govern en minoria que aprova pressupostos i que va executant el seu programa pot no ser del seu grat, però no pot ser titllat d'immobilista. En tot cas està complint amb el seu compromís electoral i conformant el model de ciutat que dibuixa en el seu programa.