Des del Campanar

Miquel Bernadó
Miquel Bernadó    /    2018-02-28
Borbònia

Barcelona 1902. La pintura és de Ramon Casas. La guàrdia civil a cavall i amb el sabre a la mà reprimeix població civil indefensa.


L'escena està situada al Pla de Palau. Al fons s'hi pot advertir Santa Maria del Mar i unes xemeneies característiques del moment històric. Malgrat l'ambientació, la pintura, de grans dimensions, no tracta cap fet real sinó que vol transmetre una determinada situació política i social: la bomba del Liceu ja havia esclatat, així com altres bombes a la Gran Via i al Carrer dels Canvis Nous... però la Setmana Tràgica encara era lluny. La repressió per tot plegat va ser implacable, amb més de 400 detinguts, judicis sumaríssims, empresonaments i tortures al castell de Montjuïc i penes de desterrament o de mort per afusellament o amb garrot vil. Ferrer i Gàrdia també ho va pagar amb la seva vida. La barbàrie es va instal.lar a la Rosa de Foc.

Han transcorregut més de cent anys i cal admetre que hem progressat. El passat 1 d'octubre els agents de la guàrdia civil anaven a peu, no pas a cavall, i brandaven porres en lloc de sabres. Fortament protegits per una mena d'escafandre negra, amb casc i escut, semblaven robocops o gladiadors del futur. Sense miraments van colpejar amb vesània població civil indefensa que no és que volguessin prendre a l'assalt el Palau de La Zarzuela o La Moncloa... sinó que pretenien introduir una papereta dins d'una urna!

Dies després Felip VI abocava fel, escarni i humiliació sobre les víctimes de les pallisses. Aquesta infàmia centenària de milers de catalans i catalanes la tenen gravada a foc i mai podran oblidar-la.
El mateix monarca fa pocs dies ha visitat de nou Barcelona i ha estat rebut amb una esbroncada inèdita. Ell, però, ha seguit sense disculpar-se amb els seus súbdits/vassalls. I difícilment mai demanarà excuses. El seu pare sí que ho va fer... però el motiu era una patètica cacera d'elefants. "Lo siento mucho..."

Felip VI és el cap de l'Estat i el rei d'España. Així consta en tots els documents oficials. Però un cop més el nom no fa la cosa. España ja no existeix. España va morir l'any 1714 en mans d'un dels seus antecessors que, per a aquelles decisions del destí, és justament l'immediat anterior pel que fa a numeració.

Felip V, invocant el dret de conquesta, i amb l'acusació de rebel·lió (també sedició?) contra els seus adversaris, va sotmetre tots els seus regnes a les lleis de Castella i abolí els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó.

D'aquesta manera el Reino de España, que s'havia forjat com una monarquia composta per l'agregació de diferents i diversos Estats per via matrimonial, quedà reduïda a un únic, uniforme i centralitzat corpus jurisdiccional, legislatiu i polític basat en les lleis de Castella i supeditat —absolutament— al monarca borbònic, de qui emanava, en darrera instància, tota font de sobirania; només en quedaren al marge, per la seva fidelitat a la Casa de Borbó, els territoris de Navarra, País Basc i Aran. El concepte d'España quedava ferit de mort. España esdevenia... Borbònia!

I d'aquesta Borbònia és d'on l'independentisme català malda per apartar-se'n per sempre. Qualsevol intent històric de recuperar l'esperit d'aquella España original i anterior al 1714 ha estat anorreat a sang i foc per Borbònia, actualment una possessió quasifeudal de la casa reial en íntima connivència amb una oligarquia/plutocràcia d'arrels franquistes.

Borbònia ha demostrat un cop més i recentment les seves millors credencials absolutistes. Els dòcils jutges i fiscals de Borbònia han realitzat acusacions gravíssimes contra adversaris polítics. El mantra de LA LLEI ho ha contaminat tot. Un màxim dirigent de la guàrdia civil ho ha deixat prou clar: el compliment de la llei està per damunt de la convivència. Aquest argument té crèdit entre molts borbonyols i compta amb catalans que aplaudeixen amb les orelles. Ara se'ns fa evident perquè a l'Alemanya dels anys trenta els submisos jutges van aplicar sense angoixes les lleis que enviaven a milions de conciutadans als camps d'extermini. La crueltat i l'acarnissament amb els que s'estan executant les penes de presó preventiva per part del jutge inquisidor (suposadament instructor) borbonyol només poden ser explicades per la por extrema dels súbdits de Borbònia a un futur incert. Borbònia és perillosa... perquè ha entrat en pànic, malgrat la tolerància que està rebent per part de les jerarquies de la Unió Europea, que segueixen confoses creient que estan tractant amb España. En un extrem del Mediterrani la UE hi té Turquia, el gos policia a qui paguen per a què impedeixi l'entrada de refugiats. A l'altra banda del Mediterrani la UE hi té Borbònia (Juncker i la seva colla segueix anomenant-la a l'antiga: España). Borbònia controla les portes de Ceuta i Melilla... i recentment ha reforçat les filferrades per a fer més difícil el pas dels joves africans desesperats. Turquia i Borbònia, a banda i banda, vigilant i castigant. Madrid dia a dia més a prop d'Ankara. Borbònia ha escollit la triple fórmula per a suposadament garantir la seva unió: trullo, trena i talego.