Des del Campanar

Miquel Bernadó
Miquel Bernadó    /    2017-11-19
La connexió belga

Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le coeur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent d'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien
1962, Jacques Brel dedica una senzilla i tendra cançó al seu país, al país pla, a aquesta Bèlgica tant present, tan simbòlica en els temps que ens ha tocat viure. Brel és un dels mestres de la chanson, amb un estil basat musicalment en les formes populars al servei d'unes lletres que tracten, de forma poètica, l'abandó, l'amistat, la soledat i la mort... a la vegada que fustiga la hipocresia burgesa i la mesquinesa humana. Gran aficionat a la música clàssica -principalment Maurice Ravel i Franz Schubert- Brel va compondre les seves primeres melodies al piano familiar i a la seva guitarra. En 1973 un Brel greument malalt ho va abandonar tot i es va retirar a les Illes Marqueses, a la Polinèsia Francesa, on va dedicar-se a navegar amb el seu veler Askoy i a pilotar un bimotor que utilitzaria com avió-taxi para a ajudar als habitants de les illes.
Brel va morir de càncer de pulmó a París l'octubre de 1978 però fou enterrat a Atuona, Hiva Oa, Illes Marqueses, a pocs metres de la tomba del pintor Paul Gauguin.



I és justament a Bèlgica on va néixer l'any 1972 un pasodoble que ha assolit un significat i una llarga vida que ni els seus autors, Leo Caerts i Leo Rozenstraten, s'haurien mai imaginat. Eviva España!, el seu títol original, va ser escrita en flamenc o neerlandès, però l'estiu de 1973 Manolo Escobar en va fer la versió española que tots coneixem. En aquell tardofranquisme-amb-Franco (després hem après que el franquisme no va morir amb el dictador) Eva Maria se fue, dels Fórmula V, va esdevenir la canción del verano.... però és Viva España la que ha sobreviscut, i de quina manera!... fins a la multitudinària manifestació espanyolista que el passat 8 d'octubre va agermanar Albiol, Millo i Arrimadas amb un Iceta que ja havia deixat molt enrere la insuperable frase "¡Peeeedro, por dios, líbranos de Rajoy y del PP!"

Amb les reticències inicials de Manolo Escobar, Belter, la desapareguda casa discogràfica de la qual el mateix cantant n'era accionista, va llençar el disc. La caràtula és un monument al kitsch i tota una declaració d'intencions: un Manolo exultant enmig de la península, sol i platja, Portugal inexistent, uns Pirineus que fan d'eficaç muralla amb Europa, una parella de bailaores entre Sevilla i Málaga, una mena de tortell per allà a Tarragona (la plaça de braus ara convertida en Tarraco Arena i escenari de la presentació de la campanya per al referèndum de l'1 d'octubre?). Spain was different. Spain is still different.

L'absurditat del Yo soy español, español, español competeix sovint, tant en esdeveniments esportius com en demostracions polítiques, amb Que bonito es el mar Mediterráneo, la Costa Brava y la Costa del sol...
La mateixa filla del simpàtic i popular barceloní, nascut a Almeria i desaparegut fa quatre anys, ha expressat la seva perplexitat i el seu disgust per la utilització de la cançó que el seu pare va importar des de Bèlgica ara fa 41 anys.

I és precisament a Bèlgica on s'ha refugiat part del legítim govern de la Generalitat perseguit judicialment per l'estat Español. I és a Brussel·les on milers i milers de catalanes i catalans anirem el proper 7 de desembre per a fer costat a una incipient República Catalana que ha estat vexada i anorreada per una hidalguía petulant que ha fet d'España la seva finca particular. I amb els ulls posats en el 21 de desembre.