Des del Campanar

Miquel Bernadó
Miquel Bernadó    /    2018-01-15
Xantofòbia galopant

Un fantasma recorre España. Des de fa uns pocs mesos la xantofòbia està fent estralls en la nostra societat. Més que la grip. La por irracional i psicopatològica al color groc creix de forma incontrolada i ja es vincula aquest color amb una suposada violència als carrers.


Des de la ironia

Violenta crema catalana? Ah!... aquest groc, aquest maleït groc de la crema catalana, amb prou feines dissimulat pel sucre cremat que sovint vol emmascarar les seves veritables i malèfiques intencions. Què estan esperant les forces patriòtiques espanyoles per a denunciar aquest deliciós postre?

I no perdeu de vista que per a fer crema catalana també s'han de trencar ous, com quan fem una truita, i posar-hi pell de llimona! ... i cal utilitzar canonets de canyella. Sí, canonets, diminutiu de... canó! Poca broma.

La fúria xantofòbica ja ha fet estralls als restaurants. La decisió del restaurant barceloní Semproniana d'organitzar un sopar groc per a la caixa de solidaritat dels presos polítics ha provocat la reacció d'espanyolistes radicals. I de restaurant a restaurant: l'antic Peixerot de tota la vida, avui Restaurant 1918, participat pel conegudíssim Toni Albà, ha estat objecte de boicot per part del dependentisme / espanyolisme / unionisme radical. En aquest cas, però, no sembla que la causa de les ires sigui la crema catalana.
Segurament hi ha una bona coincidència dels que pateixen de xantofòbia amb els que han tingut l'esperpèntica ocurrència de Tabàrnia. Ens asseguren que la capital de Tabàrnia seria Barcelona, quan en la capital catalana el vot independentista (45,78%) va superar al vot dependentista (43,47%). També ens diuen que Vilanova formaria part d'aquesta hipotètica Tabàrnia... quan a Vilanova el vot independentista (47,91%) va ser clarament superior al vot dependentista (42,43%).

Voleu més mostres evidents de xantofòbia? Els avis/àvies de Reus: la Junta Electoral va posar tota mena d'impediments perquè lluïssin bufandes i mocadors de color groc així com una pancarta que demanava l'alliberament dels presos polítics.

I encara: el Comitè de Defensa de la República (CDR) de Salou ha denunciat fa pocs dies que la policia local del municipi va multar amb cent euros a diferents integrants del grup per haver penjat llaços grocs. La paranoia sembla no tenir aturador.

Des de la tristor

En un estat que empresona injustament, el lloc de l'home just és la presó, va escriure Henry David Thoreau l'any 1846. Més d'un segle després (1963) Martin Luther King va escriure un dels seus assaigs més cèlebres: Letter from Birminghan City jail (Carta des de la presó de Birminghan). Estava pres per haver participat en les manifestacions no autoritzades de Birminghan, Alabama. Es tractava de marxes en defensa dels drets civils dels negres americans, que aleshores no podien exercir el dret al vot, no podien entrar a la majoria d'hotels, restaurants, teatres, piscines, escoles, universitats... reservats per a blancs, en un context de segregació racial als estats del sud dels EUA. En aquell moment el futur primer president negre dels USA, Barack Obama, tenia tan sols un any i mig.

Les accions -il·legals, of course- protagonitzades per King van fer possible que Obama fos el 44è president nordamericà. En la seva carta el pastor protestant respon als capellans/sacerdots d'Alabama -l'estat més segregacionista d'aleshores- que havien fet una declaració conjunta deplorant els actes de desobediència civil emprats per King i els lluitadors pels drets civils. King lamenta que els sacerdots declarin que estan d'acord amb els principis morals que guien les protestes i alhora no diguin res de les condicions d'opressió extrema que van donar lloc a aquelles manifestacions, això és: discriminació, tracte injust als tribunals, destrucció de domicilis i esglésies de negres provocats pels supremacistes blancs, pallisses per part de la policia...

El que més greu li sap a King no és, doncs, el mal que fan els dolents, sinó la dolorosa indiferència dels bons... i potser la comprensió que mostraran alguns davant les recents paraules de Manuel Sánchez Corbí, coronel de la Guàrdia Civil, amb un llarg historial. El 1997 fou condemnat per tortures, però José María Aznar el va acabar indultant i tant els governs del PP com els del PSOE van continuar confiant en ell. Ara aquesta persona, tan ufana i tan superba, amenaça els votants de l'1-O i tots els qui van defensar les urnes amb el seu cos. La dolorosa indiferència dels bons faria que avui Martin Luther King seguís a la presó.