Des del Campanar

Quim Llamusí
Quim Llamusí    /    2016-07-20
Un nou partit polític, per fer què? (i 2)

En el meu darrer article, referint-me a la nova formació política impulsada des de Convergència, deia que havia de ser "creïble des de dins i portes enfora" i que calia enderrocar l'edifici per fer-ne un de nou.
Els dies 8, 9 i 10 de juliol vaig assistir al Congrés Fundacional que havia d'establir les bases ideològiques i organitzatives del nou partit. Els mitjans de comunicació auguraven una escenificació dissenyada des de dalt, un emblanquinat de façana sense sotracs estructurals. No en va, el propi Artur Mas s'havia avançat a proposar un tàndem de caire executiu, per al qual es postulava ell mateix acompanyat de la consellera Neus Munté; una opció que contravenia les demandes de la militància.

El Congrés es va estrenar amb enrenou. Divendres, dues hores abans de començar, es filtraven les denominacions que s'havien de sotmetre a votació: "Més Catalunya" i "Catalans convergents". Uns noms que no satisfeien gairebé ningú; l'esperança que fos una broma de mal gust s'esvaí quan el responsable de comunicació –disculpant-se per la filtració- els va defensar com a opcions de llarg recorregut. Davant la insistència en sotmetre'ls a votació, el que fins aleshores era un xiuxiueig neguitós es convertí en esbroncada, seguida de múltiples intervencions dels assistents que es feien ressò d'un desacord gairebé unànime. D'aquesta manera se suspenia la sessió, emplaçant-nos a l'endemà quan, a banda de les comissions previstes (organitzativa i ideològica), se'n constituiria una tercera per estudiar noms alternatius.

Part de la premsa s'abocà a descriure la situació com un motí de les bases i un descrèdit dels líders, evidenciant els desitjos d'alguns lobbys mediàtics de veure fracassar el projecte. Res més lluny de la realitat: el nyap inicial va provocar una reacció en cadena, revelant la ferma voluntat dels congressistes de superar estils anacrònics. La presa de decisions per aclamació -pròpia dels congressos convergents- acabava de passar a la història.

La segona jornada consolidà la catarsi. Es respirava canvi de paradigma: fins i tot el tàndem presidencial proposat per l'Artur Mas es reduí a lideratge carismàtic i representatiu, sense funcions executives. Les travesses al voltant del càrrec de coordinador general (Turull, Vila, Gordó...) perdien consistència per moments. Els debats sobre les bases fundacionals i organitzatives, que havien de cloure a les 10 de la nit, es van allargar fins dos quarts de sis de la matinada quan, gràcies a l'obstinació de mig miler de congressistes -amb forta presència de la JNC- s'acabaven de perfilar els règims d'higiene democràtica i d'incompatibilitats. La voluntat regeneradora resultava evident.

La sessió de diumenge va començar amb l'elecció del nom. Acabava de néixer el Partit Demòcrata Català, definit com un partit polític independentista i republicà que pretén que Catalunya s'organitzi políticament com un estat independent, sense renunciar a la via unilateral per assolir aquest objectiu.

Ens hem dotat d'un instrument trencador, amb mentalitat de govern i vocació de centralitat política, amb esperit social, liberal i humanista. Un partit que genera optimisme i entusiasme, amb participació activa de molta joventut. Ho reitero, ens hi deixarem la pell!