Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2017-06-07
Al meu amic

Els pupitres guixats de la meva generació dels Escolapis han començat a quedar buits. Potser el darrer ha estat el de Joan Collell, avui Pere Tapies per tothom. Jo només hi vaig estar un any en aquell col·legi i en guardo unes imatges borroses i fugisseres: el posat sever i vaticanista del pare Bosch i aquell ras de claus que volava cap a nosaltres des de la butxaca de la sotana del padre Martín.
De fet, jo vaig ser el primer desterrat de can culapi i el primer refugiat vilanoví a un internat perdut entre el gebre i les boires de la Conca de Barberà: el Col·legi de la Mercè de Montblanc, l'obra episcopal del cardenal Arribas Castro, el confessor personal de Franco. El segon deportat innocent cap al fred siberià de la conca va ser el meu amic Jaume Comas, després vindria l'amic Ignasi Riera.



El Jaume va aparèixer un dia d'estiu sobre una bicicleta vella a la sínia de la família. Es colpejava el front amb la mà per ajudar a treure les paraules de la gola i feia anar les orelles amunt i avall com un cavall. Venia a fer-se amic meu perquè el curs vinent hauríem de compartir aula, dormitori i confessionari en aquell internat del fred i les boires. Això va dir ràpidament per quedar en pau amb la seva mare i deixar de lluitar amb les paraules, i tot seguit va pujar a un albercoquer, es va penjar de cap per avall de la branca més alta, i allà va quedar una bona estona abans d'aterrar fent una tombarella: - "A mi se me'n fot la fo-força de la graaavetat" - va declarar com una oferta publicitària de la seva persona perquè jo valorés la nova amistat que ell em venia a oferir.

Amb el temps vaig poder comprovar que aquella era una amistat sense condicions, tan diferent de les altres que jo coneixia; perquè el Jaume sempre jugava net, perquè era transparent com un vidre, perquè la seva vida pública i privada eren el mateix, perquè no sabia o no volia amagar cap sentiment. El Jaume, com jo, odiava profundament les injustícies i s'ofegava amb la manca de llibertat. Per tot plegat al meu amic, tot i ser tossut com un bou, era impossible deixar d'estimar-lo.

Ell va voler sortir amb nom i cognoms a la meva novel·la "La Muntanya del Cardenal". - JAIME COMAS RAMÍREZ, res de pseudònims ni co-collonades - em va dir. El mateix nom que es guixava al braç amb un ganivet per espantar a les monges del col·legi, el mateix que tenia gravat al pal de la porteria on jugava de porter, al costat dels talls que feia a la fusta cada cop que li parava un penal al capellà, - com feien els cowboys a la culata de la pistola, deia ell, cada cop que pelaven un paio -. Aquella porteria on el Jaume ens redimia a tots plegats del fred del dormitori i de les dutxes, del fred dels diumenges al capvespre, del fred de les misses, les notes, els pecats i la soledat.

Després, va voler preservar aquella amistat adolescent per sobre de totes les misèries de la vida durant els seixanta anys que va poder durar. I quan algú la posava en dubte, ell la defensava amb una sola frase: "el Xavier és el meu amic", amb orgull, amb exclusivitat, com si haguéssim signat un jurament que no va existir mai. I quan discutíem, ell, que disposava de poques paraules, simplement es posava a xiular. Ens havíem acomiadat ja moltes vegades perquè tots dos sabíem quer la recta final de la vellesa és plena de trampes i traïcions. Però l'he perdut d'una manera absurda, gairebé incomprensible, com tantes coses que ell feia, com tantes coses sense sentit que estan passant cada dia als quiròfans, en una societat de protocols, tan plena de desitjos i tan mancada de felicitat. Només m'he quedat amb el sentiment de què la seva amistat ha estat la part més clara, el suport moral més sòlid de la meva vida.