Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2018-04-25
Altra gent

Feia temps que volia marxar a una altra banda, a canviar de gent i de paisatge. Totes les coses avancen soles cap a l'enfrontament i la complexitat perquè cada acció d'un grup provoca automàticament la radicalització de l'altre. A fi de comptes, nosaltres només som la conseqüència del refredament de l'univers, que camina sense descans cap a l'augment de complexitat de la matèria. Aquest planeta acabarà engolit per un sol convertit en geganta vermella, però infinitament abans la nostra estupidesa ens haurà fet desaparèixer.
L'infern de la Terra no només existeix sinó que cada cop el tenim més a prop. Només cal repassar l'escalada inacabable de sofriment de la nostra espècie: les flames de cossos ofegats, massacrats, refugiats o violats als inferns de Siria, de Somàlia, d'Irak, d'Afganistan. I tants altres als que no hem dedicat ni un sol llacet groc, ni tan sols una breu cassolada per quedar penosament tranquils amb la consciència. El darrer udol ve de Birmània. Prop d'un milió de rohinyàs empesos a l'oest del país cap a la fossa de l'Oceà Índic. Tots ells amb la seva pròpia experiència de l'infern: violacions, saquejos, tortures i massacres. Un cop més, soldats i religiosos violant a les nenes, màfies que les prometen una vida millor i les venen a la prostitució. I també un cop més la neteja ètnica, aquest cop de budistes contra musulmans. Sempre la mateixa esgarrifosa i avorrida història: utus contra tutsis, xiïtes contra sunnites, turcs contra kurds, serbis contra croats, jueus contra palestins.

Me'n vaig anar, amb la meva hipocresia, cap al Sud, a oblidar diaris i notícies, a resseguir com cada any el vell mapa d'Andalusia amb paciència budista i retrobar vells amics. Volia volar per les carenes de Sierra Morena, el darrer estimball de la Meseta sobre la plana del Guadalquivir. En aquell racó de l'univers va passar gairebé tot: la batalla de Las Navas de Tolosa, la primera desfeta de l'exèrcit napoleònic a Bailén, la lluita de Carles III per foradar una carretera a les orgues del penya-segat de Despeñaperros i acabar amb el bandolerisme, la primera industrialització minera d'Andalusia. Allà vaig poder viure el miracle d'un paisatge detingut en el temps, el món adormit de les deveses mil·lenàries i les alzines gegantines, de les ramades de cérvols i les cigonyes negres, de les roques fosques més antigues d'Europa.

Al marge de molts paisatges excepcionals , penso que en bona part la meva fascinació pel Sud prové de la gent. En aquest sentit, és curiós constatar fins a quin punt, els tòpics sobre els andalusos estan allunyats de la meva pròpia experiència. Al marge d'una amabilitat i una educació que sorprèn, existeix una contenció personal i una acceptació de la realitat amb bon humor que no he trobat a cap altra banda.

L'aprofitament, la pressió sobre el territori, la presa pel creixement, són coses que queden més lluny i caminen lentament. El primer és l'esmorzar amb calentitos al bar que els tenen millor i la conversa irònica sobre la realitat: La Cifuentes nunca dijo que ella tenia un master, dijo que ella tenia un hamster. Això facilita la convivència d'una manera determinant. Simplement t'hi trobes bé i tothom respecta les teves idees sense conflictes. I això avui dia és gairebé un miracle, com el paisatge de deveses verdes tacades d'alzines fosques i oliveres espurnejants que desfila a l'altra banda de la finestra en aquella carretera deserta. La pau, en podrirem dir, aquella cosa que avui queda tan llunyana.