Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2017-11-12
El terrorisme climàtic

Aquest estiu, la calor i la sequera han batut tots els rècords històrics. Les temperatures diürnes d'aquesta tardor han estat deu graus per damunt de les habituals i han deixat en ridícul tots els registres coneguts.


De fet, els disset darrers anys han estat els més càlids des que tenim dades tèrmiques fiables. Els que hem treballat en temes climàtics (jo ho estic fent en les glaceres més antigues del Pirineu, junt amb gent de la Universitat de Perpinyà), sabem que aquesta acceleració del motor tèrmic atmosfèric i oceànic només ha començat a ensenyar les dents. És a dir, que les seves conseqüències es troben encara apaivagades pels dos grans embornals de captació del diòxid de carboni atmosfèric, que són els boscos en creixement i les aigües oceàniques superficials. Diríem que les coses són encara suportables perquè ens ajuden animals i plantes que utilitzen el nostre verí per tirar endavant la seva vida, justament els millors col·laboradors que tenim i que tant maltractem.

Però les coses estan empitjorant a una velocitat no prevista pels models degut a la complexitat del propi clima global. La degradació dels boscos junt amb l'augment exponencial de la temperatura de l'aigua oceànica dificulta l'activitat biòtica, i les clavegueres del CO2 comencen a mostrar signes alarmants de saturació. Ningú sap ni pot preveure la velocitat real de l'augment de temperatura, la violència dels fenòmens meteorològics, el temps de fusió del glaç, la pujada del nivell del mar, les conseqüències de l'alliberament del metà atrapat a les zones àrtiques, i tantes i tantes altres qüestions.

És justament aquesta idea de complexitat climàtica la que dificulta les nostres accions de control de la tragèdia. Afirmar que el clima és un problema global, és situar-lo fora de l'abast de les nostres accions locals, i per tant alliberar-nos de les nostres pròpies responsabilitats. El problema es tan difús, tan gran,. tan llunyà, tan indeterminat, que jo no puc fer res per evitar-ho. D'aquesta manera acceptem no només la nostra passivitat i manca d'implicació sinó fins i tot que nosaltres no som responsables directes del desgavell climàtic. És a dir, considerem els efectes del canvi climàtic com una fatalitat del món actual, al marge de la nostra vida i del nostre model de consum.

Avui dia no hi ha feina més feixuga que explicar simplement la realitat i les seves conseqüències. Els que ens entestem en oficiar aquest sacerdoci seglar, som considerats uns profetes apocalíptics que pretenem acabar amb el creixement econòmic i l'estat del benestar. Explicar que ja hi ha moltes zones del Planeta on la gent no podrà sobreviure a l'estiu, que abans de finals de segle, tres quartes parts de la població mundial estarà exposada a ones de calor que posaran en risc la seva vida, que l'expansió geogràfica de moltes malalties infeccioses seran la major amenaça per a la salut global, que els fenòmens violents, les sequeres persistents, les pluges torrencials i els incendis forestals seran mol aviat fets quotidians, que hi ha més de 200 milions d'habitants directament amenaçats per la pujada del nivell del mar... Explicar tot això és fer terrorisme climàtic. Jo penso exactament el contrari. Que el terrorisme climàtic és justament amagar-ho. El terrorisme climàtic és voler mantenir el creixement econòmic per sobre de tot. El terrorisme climàtic és convèncer a la gent que estem en el millor dels mons i que només existeix l'avui.