Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2017-09-15
Els convençuts

El canadenc Tuzo Wilson va ser l'artífex de la síntesi de la Tectònica de Plaques, la teoria de la Geologia Global que ha revolucionat totes les ciències i ha permès veure avui dia la Terra com un sistema on tot està relacionat: atmosfera, hidrosfera, litosfera i biosfera treballen conjuntament.
Preguntat sobre el perquè va costar tants anys acceptar els moviments de l'escorça terrestre i la deriva dels continents, que ja havia formulat Alfred Wegener a principis de segle, va respondre amb una frase que caldria recordar sovint: "perquè tots els especialistes estaven íntimament convençuts que els continents no es movien. El gran problema de la ciència és el convenciment".

El procés independentista és una grandiosa manifestació democràtica per a uns i una tramposa maniobra il·legal i antidemocràtica per a altres, però ambdós bàndols estan íntimament convençuts dels seus arguments. Tots tenen el convenciment de què només és profundament democràtic allò que fan els que comparteixen la seva ideologia o els seus desitjos. En aquest camp de batalla, on només hi cap la victòria o la derrota, la primera víctima és la pròpia democràcia, que és grapejada per tothom quan justament hauria de ser una terra de ningú, un espai comú de respecte on debatre les nostres discrepàncies amb unes normes consensuades. La democràcia, que com ja he dit altres vegades, no és res més que una realitat imaginada que depèn de les actituds i els comportaments individuals, sempre exigeix una generositat transaccional.

Ningú no pot negar que les aspiracions a la independència són perfectament legítimes i democràtiques, almenys tant com les aspiracions a qualsevol altre encaix amb l'estat. I aquí caldria recordar que els que volen votar són tan respectables com els que no ho volen fer, o no ho volen fer d'aquesta manera. El catalanisme s'exerceix de moltes maneres diferents, i els partits sobiranistes, avesats a parlar en nom del poble de Catalunya, haurien d'entendre que no són l'únic eix vertebrador d'aquest país, que és molt més complex, divers i plural. El seu problema no és la convocatòria d'un referèndum, com es manifesta contínuament, sinó ampliar la seva base social, com es va demostrar a les darreres eleccions plebiscitàries. Guanyar la batalla del sobiranisme implica convèncer molta gent que està instal·lada en el dubte i que veu aquest projecte molt més dificultós d'allò que veuen tan clar els convençuts. Si un 80% dels ciutadans de Catalunya estigués a favor de la independència, aquesta consulta ja s'hauria fet i guanyat sota pressions internacionals.

No es pot situar en el franquisme la gent que no vol participar en un referèndum que entén il·legal o mancat de garanties, ciutadans que pensen legítimament que els partidaris del no es dividiran entre els votants del no i els favorables a l'abstenció, de manera que els convocants tindran garantida una victòria del si. Volem guanyar així? I després què passarà?

Tanmateix hem de pensar que el desacord és la base d'una societat oberta. El desacord, la discrepància i el debat enriqueixen la convivència. El pensament únic, el sentiment endogàmic i patrimonial d'un país és el seu autèntic enemic. Jo tampoc tinc por dels meus dubtes, por de no estar convençut.