Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2018-01-06
La força de la identitat

De moment, la reivindicació independentista persisteix en l'espai i en el temps. Malgrat la dura soledat de totes les manques de reconeixement, de les pèrdues econòmiques que comencen a ser destacables, de la facturació social que comença a fer alguns ambients, fins i tot familiars, difícils de respirar, de totes les contradiccions entre allò promès o somiat i la realitat, de totes les evidències d'inviabilitat a curt termini d'un procés real de trencament.
És absolutament meritori que la fe en un món millor de la meitat d'aquesta societat estigui per sobre de les pèrdues en el seu benestar. Algú ens dirà, aprofitant la ben entesa, que els catalans sempre han posat la llibertat per sobre dels interessos econòmics. I molts s'ho creuran, és clar, com tantes i tantes altres frases convenients.

S'han volgut donar moltes raons a aquesta lleialtat del vot nacionalista: la baixada de nivell de les classes mitjanes, els greuges permanents amb l'estat, el rebuig de l'estatut, el vot defensiu davant de l'ofensiva nacionalista... però al meu parer, hi ha sobretot una voluntat que està ancorada en un sentiment ancestral de resistència, una fermesa titànica de la identitat que està per sobre d'interessos i conveniències, per sobre d'amistats i vincles familiars, per sobre de feines i de parelles.

Després de les darreres eleccions, vaig tenir una xerrada amb un bon amic, independentista de pedra picada de tota la vida, i li vaig traslladar el meu punt de vista sobre l'enorme quantitat de contradiccions que arrossegava la deriva del procés, començant per la seva pròpia manca de viabilitat, mai acceptada d'antuvi. L'amic no va voler rebatre cap dels meus arguments. Simplement em va mirar fixament els ulls amb una certa expressió de tristor i va deixar caure aquesta sentència: "Tot plegat és molt més senzill que no sembla, però tu no ho pots entendre perquè tot això no ho sents com nosaltres". I era exactament així. Jo no he sentit mai cap pulsió nacionalista de cap tipus, més aviat una sensació d'urticària a tot el meu cos. Les meves emocions més íntimes sempre han anat lligades al medi natural, i les meves aspiracions de país han estat les d'una autèntica confederació europea que anul·lés els estats nacionals.

El meu amic tenia raó. La força de la identitat està profundament arrelada al pinyol del cervell perquè té un origen tribal que encara arrosseguem. És una força de supervivència que ha evolucionat amb nosaltres i d'alguna manera forma part de la nostra herència genètica. Ho hem comentat altres vegades: el nostre cervell té molt poques eines per resoldre els problemes dels estats moderns, i la globalització no ha fet més que aprofundir el desig de singularització i reafirmació de la identitat potenciant tota mena de nacionalismes.

. Potser no fa falta que ningú renunci a res. L'Oriol Junqueres ha escrit un text a la presó, publicat per El Periódico el dia de Nadal, on reitera la necessitat d'abandonar els discursos identitaris que considera un llast per seguir avançant en alguna direcció. No sé si això serà possible, però potser arribat el moment de la reflexió. Comença a fer una mica de por aquesta Catalunya incapaç de rectificar. Aquest país que pretén ser unitari i no està disposat a fer un sol pas enrere, aquest crit de la carlinada "Catalunya un sol poble", que és molt més un desig irracional que una realitat.