Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2018-02-25
L'espiral de l'absurd

Em resisteixo a escriure sobre la situació de col·lapse en què ens hem ficat darrerament tots plegats d'una manera tan absurda, i tanmateix no trobo cap incentiu per abordar un altra tema.
La darrera entrega del culebrot del procés s'ho emporta tot per endavant amb un fatalisme creixent. Hi ha algú content?. És com si les velles bruixes del Pirineu o de la Catalunya Vella haguessin ressuscitat per embolcallar-nos en un conjur malèfic d'insensateses, una versió sènior i postmoderna del nostre entranyable joc dels disbarats.

No sé si som molts o pocs els que voldríem recuperar l'enteniment i treure ferro a les punxes de la gàbia d'espines on estem instal·lats, obrir les portes al diàleg i la generositat, o potser fins i tot només a la serenitat, a la reflexió o al raonament, pensar com s'ha dit tantes vegades que ens manca un debat obert i en profunditat sobre les dificultats reals d'un procés d'independència efectiu (no només afectiu), que no n'hi ha prou amb un viatge festiu de somriures cavalcant a llom dels greuges, que és imprescindible primer convèncer per poder vèncer, i que això implica un treball pacient d'eixamplament de la base social de l'independentisme. I això no s'ha fet. Sempre ha estat molt més rendible apel·lar al passat que al present, a velles dictadures que a un món de mercats globalitzats, apel·lar al cor que al cervell. En aquest aspecte, fora bo i saludable reconèixer, en lloc d'amagar-ho, que una bona part del nostre procés s'ha aixecat sobre uns fonaments farcits de fantasies i fal·làcies. Potser un dia alguns tindran el valor d'acceptar-ho encara que siguin senyalats de botiflers.

De moment aquest exercici d'apaivagament està farcit d'entrebancs. El primer, com sempre, l'entusiasta col·laboració de l'Estat i el poder judicial que converteixen els màrtirs de les presons en onades de dissidència i alimenten l'irredemptisme dels que no volen ni sentir a parlar de cap tipus de pacte amb el govern central. L'assaig de trencar el blindatge del català a l'escola és la darrera floritura dels virtuosos del Partit Popular. Cap d'ells sembla saber que la immersió lingüística és el pacte polític de més consens social a Catalunya i potser l'eina més eficient al servei de la igualtat. La creació de fronteres idiomàtiques a les escoles només podria conduir a la separació de dues comunitats identitàries i al seu més que probable enfrontament.

Però molt sovint confonem el culpable de tots els nostres mals. Com molt bé diu Antoni Puigverd, mentre Barcelona ha aconseguit convertir-se en un nòdul de la xarxa global, la cultura catalana té moltes dificultats per resistir la pressió uniformadora de la globalització. El conflicte és, en teoria, entre Catalunya i Espanya, però malgrat totes les reticències estatals al desplegament de la catalanitat, ja no és Espanya l'obstacle principal a la supervivència de la comunitat cultural catalana. L'adversari és el món global uniformador i reductor de la pluralitat.