Des del Campanar

Xavier Soler
Xavier Soler    /    2017-04-07
Un país dividit

No he militat mai en cap partit polític, i no he pogut mai deixar de veure les ideologies i les pàtries com a sistemes doctrinals de perversió de les millors idees, el mateix encotillament que van patir moltes creences ancestrals per convertir-se en doctrines. Necessitem creure en alguna cosa i l'adoctrinament ens permet navegar per la vida amb el GPS posat i amb pocs dubtes. Nosaltres som els bons, ells els dolents. Nosaltres volem el diàleg, ells només amenacen. Nosaltres som demòcrates, ells totalitaris. I a l'altra banda el mateix. Nosaltres som la llei i l'ordre, ells els egoistes irresponsables que volen desfer un país. Tot plegat, una eina eficaç pel discurs i la supervivència política, també la millor manera d'aixecar murs, subvencionar l'odi i separar la gent. En una paraula: dinamitar la convivència.
En política, com en tants altres constructes humans destinats a conviure, no podem demanar massa perquè en qüestions de cervell hem evolucionat molt poc; un petit avenç pot significar molt. La política la fem entre tots, i no existeixen solucions senzilles a problemes complexes. La seva funció és resoldre problemes i millorar la vida de la gent. Caldria recordar aquest punt a tots els polítics electes quan juren els seus càrrecs.

Com estem veient cada dia, la manera que tenim els humans de percebre o interpretar la realitat és la conseqüència dels nostres desitjos. Hi ha doncs tantes realitats com interessos, i en general ningú vol escoltar al que interpreta diferent la mateixa realitat, només demonitzar-lo. És el que està passant en aquesta recta final del procés, i també és l'esport recurrent dels mitjans audiovisuals, que renuncien al debat d'idees per la lluita de gladiadors a sou, tots ells ben ensinistrats políticament. Simplement hem traslladat el debat d'idees al circ dels gladiadors. Ni autocrítica, ni debat intel·ligent, ni tan sols informació.

Calia arribar fins aquí? Vam començar el camí amb la revolució dels somriures, amb la passió del viatge iniciàtic cap a una nova terra imaginada, oblidant tant les dificultats del camí com la realitat que ens esperava a l'altra banda. I estem enllestint el procés a cara de gos. Perquè aquest viatge èpic, farcit de complicitats, era de fet un viatge real. Perquè volíem arribar al país d'Itaca, a la Dinamarca del Sud promesa, sense sospitar que aquest país ja existeix, i que no és un altre que el mateix que hem tingut sempre sota els peus. Amb la mateixa corrupció i voracitat especulativa, amb el mateix sentiment de propietat patrimonial del país per part d'alguns (- La Generalitat som tu i jo, Lluis - li deia Pujol a Prenafeta), amb el mateix desgavell mediambiental i dèficits educatius. I que ara mateix, aquest és un país pitjor perquè és un país absolutament dividit per la meitat i que no agrada ningú. A uns pel tancament absolut de l'Estat, als altres perquè no volen una independència exprés a qualsevol preu. Teníem un país exemplar de diversitat, dèiem, i ara això sembla que faci nosa. Potser amb un país més endogàmic hauríem arribat abans a Ítaca, pensen alguns.

De moment hem concentrat totes les forces en la fugida, i ni una sola en construir un país millor. Un cop més, el memorial de greuges que gravita sobre nosaltres pesa molt més que la voluntat de regeneració de tantes coses que no funcionen. Encara seguim esclaus, ja ho arreglarem tot el dia que serem lliures.