“Això s’està ensorrant. Afanya’t i vine. Et truco d’una cabina, l’única que funciona a la ciutat (…) afanya’t, que farem tard.” No ho dic jo, ho deia en Serrat el 1984, i des d’aleshores fins ara tot ha anat empitjorant exponencialment. No ens trobem davant d’un còmic d’humor, sinó davant d’un còmic social, ja que parla de les relacions entre els membres d’una societat apel·lant a les nostres consciències, facilitant-nos dades, si més no, per poder assenyalar. Vivim en un món extremadament complex, però això no ens eximeix de tenir consciència, ni justifica que l’acceptem distreta.

El respectat periodista francès especialitzat en economia mediambiental Hervé Kempf (Amiens, França, 1957) i l’il·lustrador belga Juan Mendez (Bèlgica, 1981) ens presenten una radiografia de com es reparteix la riquesa al món, de com això repercuteix en el clima i en la civilització, projectant un futur casuístic avesat a la desintegració per una inèrcia perversa. Tots en som responsables, és clar, però cal tenir present que un 0,01% dels privilegiats milmilionaris, que gestionen sense concessions gran part del patrimoni universal, en són tant responsables com tota la resta.

Els autors es representen a ells mateixos mitjançant caricatures i, a través dels seus diàlegs, ens van presentant els diferents capítols dins dels quals introdueixen brillants metàfores que serveixen per fer comprensibles totes les dades que els acompanyen (totes elles referenciades i datades). L’humor, la ironia i, sobretot, el cinisme ben entès són col·laboradors necessaris per apropar uns postulats tan terribles com premonitoris. Tot i així, al final també hi haurà lloc per a un optimisme esperançador: un colofó del tot necessari.

És important insistir en la gran capacitat que té Juan Mendez per resoldre gràficament situacions narratives de gran complexitat. Les dades, sovint, poden tenir dificultats per encaixar entre la comprensió i la divulgació, i ajuda molt una aproximació gràfica correcta que ens faciliti l’accés. Aquest còmic forma part del que sovint etiquetem com a còmic de coneixements, ja que respon a una funció clarament de propagació o de ressonància de la ciència i de la seva interpretació.

Els autors aconsegueixen amb escreix la seva comesa: no es pot dir més amb menys, ni ser més conscientment nutritius.
Donem per entès que el món és cosa de tots —d’ells també.