“Cada carrer d’una ciutat evoca un record, una trobada, una pena, un moment de felicitat. I sovint el mateix carrer es relaciona amb una sola persona en memòries successives, de manera que gràcies a la topografia de la ciutat, la vida s’assembla a una memòria en capes, com si es tractés de desxifrar un palimpsest.” Aquesta frase, pronunciada per Patrick Modiano en el discurs que va fer l’any 2014 en rebre el Premi Nobel de Literatura, podria fer-se servir per sintetitzar part del que podem trobar en el nou treball de Charles Berberian (Bagdad, Iraq, 1959): una breu evocació de la seva infantesa, dels seus anys a Beirut. Un exercici de nostàlgia provocat per les seves passejades per la capital del Líban.
Destaca en aquesta mena de memòria la llibertat formal. La mateixa que professava, per exemple, Miguel Gallardo en els seus darrers treballs: tots dos autors tenen punts en comú. Ambdós tenen una trajectòria memorable i compten al seu haver amb alguns dels personatges més icònics del còmic: Makoki i el Niñato en el cas de Gallardo, Monsieur Jean (juntament amb Philippe Dupuy) en el cas de Berberian. Tots dos han estat capaços d’evitar que el pes d’aquelles obres pretèrites condicionés els seus treballs posteriors.
Berberian exposa aquí la gran varietat de registres del seu dibuix, experimenta amb tota mena de recursos i colors al mateix temps que demostra la seva capacitat narrativa: no necessita recórrer a un nombre desproporcionat de pàgines per dur a terme una obra que, sense caure en el reclam fàcil de tot relat de caire nostàlgic, fuig de tota transcendentalitat emocionant-nos amb detalls senzills.
Llegint aquest Una educació oriental, hom s’adona de com n’és de difícil fer que les coses semblin senzilles. Una autèntica lliçó d’ofici signada per un dels autors més importants del còmic dels darrers anys.
