Des del Campanar

Conrad Rovira
Conrad Rovira    /    2018-05-04
L'estratègia del diable

Prendre decisions col·lectives que afecten la ciutat sempre és delicat. Gairebé mai passa que tots els factors siguin a favor. Sempre hi ha pros i contres.
El model és important, és la brúixola que determina el camí bo per acostar-nos on volem anar i per allunyar-nos d'on volem fugir. A l'hora d'avançar, però, tan important com la brúixola és vigilar on es trepitja i evitar les pedres on ensopegar.

Moltes decisions aparentment bones perquè s'ajusten a model i tenen molts factors a favor, fracassen per poca atenció als detalls. Un primer projecte d'urbanització dels terrenys de la fàbrica Pirelli, un projecte molt important que havia de transformar la ciutat pels segles dels segles, va fracassar perquè no va aconseguir trobar un bon acord amb els veïns abans que el plànol general de la construcció, i dels enderrocs, sortís a portada del Diari de Vilanova un dia de Festa Major de ja fa molts anys. El projecte va passar de la glòria a l'infern en un tres i no res arrossegant, en la seva caiguda, l'alcalde indiscutible de l'època, en Jaume Casanovas, que feliçment no va patir cap mal perquè al PSC imperava un principi, compartit amb el cos de marines de l'exèrcit dels EEUU, pel qual en cap circumstància es podia deixar abandonat, al camp de batalla, un soldat ferit.

Alerta que el diable s'amaga en els detalls! Una altra bona tàctica del diable a l'hora d'enredar en les qüestions humanes és fer que els beneficis i els inconvenients, implícits a tot projecte, vagin a parar a mans diferents. Aquest és un detall subtil. A l'època de l'"España va bién", l'estratègia de moltes caixes d'estalvis va ser finançar el totxo que generava uns beneficis alts a canvi d'uns riscos que semblaven baixos. Una estratègia natural excepte en el petit detall que els beneficis anaven a parar, en bona part, a les butxaques dels directius en forma de comissions i contractes blindats mentre que els riscos s'anaven acumulant als passius de les entitats. Com que el final el sap tothom no cal que l'expliqui. Per molts que siguin els beneficis, si els perjudicats no són suficientment compensats, de ben segur mossegaran i el diable ho sap.

Encara té el diable un darrer recurs per fer anar malament allò que sembla perfectament encarrilat i és fer seure un dimoni a la taula de decisió. Què no ha de saber el diable si fins i tot la canalla més petitona sap que poden canviar els acords si es negocia amb el papa o amb la mama?

El projecte del parc comercial de la masia en Barreres és un cas paradigmàtic. El projecte és bo bàsicament per l'augment d'oportunitats en l'activitat econòmica i en llocs de treball que generarà, que falta ens fa. Els riscos estan identificats i com que el petit comerç al centre vila és peça important en el model de ciutat, hi ha voluntat de reforçar-lo perquè es pugui defensar tant d'aquests riscos com d'altres que puguin venir de la digitalització i altres influències sobtades. Sembla raonable pensar que un acord satisfactori per ambdues parts és possible.

La dissort és que el diable ha col·locat no un sinó dos dimonis a la taula de decisió. El primer dimoni penja esqueles "RIP al comerç local". L'altre dimoni ara diu que no facilitarà la governança de la ciutat d'aquí a final de legislatura si no es retira el projecte. El diable la sap molt llarga!