Des del Campanar

Miquel Bernadó
Miquel Bernadó    /    2018-04-19
Napalm

Bill Kilgore, tinent-coronel de marines, és el militar psicòpata que supervisa el bombardeig de la població civil amb el terrorífic napalm. La brutal escena surt a la mítica i guardonada pel·lícula de 1979 Apocalypse Now.


Ah!, com m'agrada aquest olor de napalm de bon matí. Un cop vàrem estar 12 hores bombardejant un turó. Després no hi havia ni un trist cadàver sencer. Tot el turó feia una pudor repugnant de gasolina: l'olor de la victòria! Algun dia aquesta guerra s'acabarà.
I, efectivament, la devastadora guerra del Vietnam es va acabar l'any 1975. Després de gairebé dues dècades d'horribles combats, l'exèrcit més poderós del món es retirava, humiliat i traumatitzat pel preu pagat (58.000 morts, 300.000 ferits i centenars de milers de joves soldats de l'oncle Sam enganxats a les drogues).

El napalm és un gel de gasolina, una substància altament inflamable que crema lentament i que és capaç d'incinerar tota forma de vida perquè s'adhereix a la pell; va ser desenvolupat pel Departament de Ciències Químiques de Harvard i fabricat per l'empresa DuPont. Al Vietnam s'hi van abocar 388.000 tones d'aquest producte letal.


El PSC tampoc hi va ser

Ara mateix la situació de Catalunya no pot ser més excepcional (fa pocs dies el PSC local ha estat bandejat del govern municipal de Vilanova!).

L'estat español, definitivament transformat en Borbònia i simbolitzat per un monarca arrogant i autoritari, ha decidit assolar Catalunya a base de napalm legislatiu i judicial. Els poders fàctics españols han optat per la política de terra cremada. Tot metafòric, és clar. La implacable persecució judicial no només afecta als que des de Madrid són considerats màxims responsables d'aquest desafío. Tots els catalans i les catalanes, tant els independentistes com els dependentistes són víctimes d'una absurda aplicació de les lleis. L'article 155 és la representació més evident d'aquesta voluntat de castigar tot un país pels seus pecats.

Però això ja passava a la croada contra els càtars. Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus... va dir Arnaud Amary, arquebisbe i duc de Narbona, amb motiu del setge de Besiers.

Madrid sembla confiar en que els catalans no independentistes suportin estoicament l'ofensiva que comporta l'article 155 (tot sigui per la sagrada unidad) i no paren de repetir que han impedit un veritable cop d'Estat. Cop d'Estat les independències de Cuba, Mèxic, Filipines,...? Cop d'Estat la independència dels americans respecte Anglatera, cop d'Estat la independència de Noruega respecte a Suècia?

El passat diumenge centenars de milers de persones tornaven a omplir els carrers. Aquest cop per a demanar l'alliberament dels presos polítics i la fi de la repressió. Tant UGT com CCOO aquesta vegada hi van ser, però el PSC va tornar a fallar! Un cop més. No volien ser manipulats per l'independentisme... però no tenen inconvenient en ser manipulats pel nacionalisme/autoritarisme español, per tots aquells que ara, en venjança per l'orgull ferit, estant cruelment aplicant una cacera de bruixes a l'estil McCarthy.

Falten tant sols hores perquè les adoctrinades masses tumultuàries catalanes tornin a envaïr places i carrers. La violència es farà palesa perquè milers i milers de persones aniran armats amb... una rosa i un llibre! Els escriptors en llengua castellana seran perseguits, vexats i insultats. Els CDRs actuaran sense pietat. TV3 farà un seguiment vergonyós de la diada. La venda de llibres en castellà/español serà estrictament prohibida. L'eminent escriptor Vargas Llosas podrà tornar a repetir allò de Ahora mismo no reconozco a Catalunya i l'excels dramaturg, i el molt honorable president de Tabàrnia, Albert Boadella, podrà seguir proclamant que St. Jordi, armat amb una temible llança i matant el drac, és la metàfora perfecta d'un país excloent i totalitari, sumit en la violència absoluta.