En Zerocalcare (Arezzo, Italia, 1983) ho torna a fer, i ho fa amb una facilitat insultant. Ho dic així perquè és així. L’autor de Rebibbia, un cop més, ens cus una història plena de portes o capes per on va deixant pistes com si fossin molles de pa, per al final fer el seu truc de màgia i tornar a deixar-nos garratibats, emocionats i, com no… satisfets. I ho fa amb passió i emoció, despullant-se per nosaltres sense vergonya i enfrontant-se, un cop més, a les seves habituals pors. És significatiu el moment en què el mirall li escup el seu retrat de debò, lluny de la seva coneguda caricatura: una presa de consciència força reveladora.
En Zero acompanyarà el seu pare —també conegut com a progenitor 1— a un petit poble de les Dolomites d’on és originari. Un secret sorgit durant la seva infància s’anirà escampant com una boira, fins a ocupar tot el poc espai de comunicació que conserven com a pare i fill. Aquesta incomunicació és precisament un dels pals de paller de l’obra: una lluita contra la seva incapacitat per verbalitzar les seves angoixes i, per descomptat, el seu desig d’afecte.
D’altra banda, un altre secret ens remunta a abans de la Segona Guerra Mundial, quan la convivència al petit poble i al seu entorn es torna agre i es va corcant a poc a poc, fins a enquistar-se en un fil que, incomprensiblement, arribarà fins als nostres dies.
Per als qui ja coneixem l’autor, ens retrobarem amb aquest dibuix caricaturesc, animat i simpàtic, que amaga un humor subtil i cínic, àcid i brillant. La seva característica narració àgil i rítmica ens fa saltar de pàgina en pàgina sense adonar-nos-en. I per als qui no el conegueu: enhorabona, fareu un gran descobriment!
Cal mencionar la valuosa i encertada feina de traducció de la Xènia Amorós, que opta per traduir els textos en llengua vèneta al pallarès, i així preservar aquest efecte buscat en l’edició original.
Ens trobem davant d’un dels grans autors del moment, i en el seu millor moment. Celebrem-ho!
